index.htm   BENVINGUDA.htm   novetats.htm   altres.htm

 

 

DENÚNCIA D´APROPIACIÓ DE DADES.

DENUNCIA DE APROPIACIÓN DE DATOS.

 

 

Denúncia d´apropiació de dades.

 

Madrid, 15 de març del 2010 (ATP).- La Junta Directiva de l'Associació Manuel Azaña vol denunciar l'apropiació i utilització de la seua base de dades d'antics afiliats d'Izquierda Republicana (1934-1939), per part de persones que no tenen autorització per a fer-ho i que ho publiciten en Internet com si foren investigacions realitzades pels mateixos. A banda de la infracció legal que suposa aquesta actuació i que ha sigut denunciada pels nostres advocats, posa de manifest el tastament moral d'uns subjectes que no reparen en mitjans per a tractar d'aparençar una solvència cultural de què manquen. Els llistats de militants històrics d'Izquierda Republicana (IR), amb més de vint mil fitxes (per cert robades) han sigut elaborades, exclusivament i amb els seus propis mitjans, pels membres d'aquesta associació el senyor Miguel Hernández i el senyor Isabelo Herreros, per mitjà d'un treball d'investigació i processament de dades, obtinguts en Arxius públics i Hemeroteques, així com en centenars de llibres sobre la Segona República i la Guerra Civil, al llarg de més de deu anys.

 

Al dia de hui l'única web autoritzada per a la publicació d'aquestos llistats és www.izquierdarepublicana.es , a més de la pròpia de l'Associació Manuel Azaña.

 

És molt de lamentar que un grupet de dissidents, que tenen en comú una ignorància superlativa sobre la Segona República i el que va significar el republicanisme a Espanya, vullguen simular una preparació i educació que no tenen i que pretenguen enganyar gents de bona fe, apropiant-se del treball dels altres.

 

L'Associació Manuel Azaña ha participat, durant el passat any 2009 en més de setanta activitats -actes públics i exposicions-, relacionades amb el 75 aniversari de la fundació d'Izquierda Republicana (IR), constatant amb tristesa que les úniques iniciatives dutes a terme, durant eixe període, per l'esmentat grup dissident ha sigut la del patetisme d'intentar boicotejar un acte d'Izquierda Republicana (IR) i la publicació dels llistats d'antics afiliats propietat de l'Associació Manuel Azaña.

 

Denuncia de apropiación de datos.

 

Madrid, 15 de marzo de 2010 (ATP).- La Junta Directiva de la Asociación Manuel Azaña quiere denunciar la apropiación y utilización de su base de datos de antiguos afiliados de Izquierda Republicana (1934-1939), por parte de personas que no tienen autorización para hacerlo y que lo publicitan en Internet como si fuesen investigaciones realizadas por los mismos. Aparte de la infracción legal que supone esta actuación y que ha sido denunciada por nuestros abogados, pone de manifiesto la catadura moral de unos sujetos que no reparan en medios para tratar de aparentar una solvencia cultural de la que carecen. Los listados de militantes históricos de Izquierda Republicana (IR), con más de veinte mil fichas (por cierto robadas) han sido elaboradas, exclusivamente y con sus propios medios, por los miembros de esta asociación don Miguel Hernández y don Isabelo Herreros, mediante un trabajo de investigación y procesamiento de datos, obtenidos en Archivos públicos y Hemerotecas, así como en centenares de libros acerca de la Segunda República y la Guerra Civil, a lo largo de más de diez años.

 

Al día de hoy la única web autorizada para la publicación de estos listados es www.izquierdarepublicana.es , además de la propia de la Asociación Manuel Azaña.

 

Es muy de lamentar que un grupito de disidentes, que tienen en común una ignorancia superlativa acerca de la Segunda República y lo que significó el republicanismo en España, quieran simular una preparación y educación que no tienen y que pretendan engañar a gentes de buena fe, apropiándose del trabajo de los demás.

 

La Asociación Manuel Azaña ha participado, durante el pasado año 2009 en más de setenta actividades -actos públicos y exposiciones-, relacionadas con el 75 aniversario de la fundación de Izquierda Republicana (IR), constatando con tristeza que las únicas iniciativas llevadas a cabo, durante ese período, por el citado grupo disidente ha sido la del patetismo de intentar boicotear un acto de Izquierda Republicana (IR) y la publicación de los listados de antiguos afiliados propiedad de la Asociación Manuel Azaña.

 

 

Javier Casado Arboniés director de “Política”.

 

Madrid 22 de febrer del 2010 (ATP).- El Comité Polític Federal d'Izquierda Republicana (IR) reunit durant el cap de setmana a Madrid ha resolt, entre altres assumptes, procedir al nomenament de Javier Casado Arboniés, com a nou director de la revista "Política" i de l'Agència Tricolor de Premsa (ATP).

 

Javier Casado Arboniés és escriptor i llicenciat en Geografia i Història per la Universitat d'Alcalà de Henares. Militant de la federació valenciana d'Izquierda Republicana (IR) ocupa des del mes de gener del 2009 el càrrec de secretari d'organització de la Comissió Executiva Federal d'Izquierda Republicana (IR).

 

La revista "Política" va ser fundada per Manuel Azaña i Marcelino Domingo l'any 1935, durant la II República, per la qual cosa enguany complirà el seu 75 aniversari d'existència. Actualment la periodicitat de publicació de la revista és trimestral, encara que durant l'etapa de la República va tindre una periodicitat diària. Per a commemorar aquesta efemèrides està prevista la publicació d'un número extraordinari que reproduirà el primer exemplar de 1935.

 

A més de publicar-se en paper, la revista pot consultar-se en la pàgina web d'Izquierda Republicana (IR), ubicada en la adreça següent: www.izqrepublicana.es

 

Javier Casado Arboniés substituïx en el càrrec al fins ara director Isabelo Herreros Martín-Maestro.

 

Javier Casado Arboniés director de “Política”.

 

Madrid 22 de febrero de 2010 (ATP).- El Comité Político Federal de Izquierda Republicana (IR) reunido durante el fin de semana en Madrid ha resuelto, entre otros asuntos, proceder al nombramiento de Javier Casado Arboniés, como nuevo director de la revista "Política" y de la Agencia Tricolor de Prensa (ATP).

 

Javier Casado Arboniés es escritor y licenciado en Geografía e Historia por la Universidad de Alcalá de Henares. Militante de la federación valenciana de Izquierda Republicana (IR) ocupa desde el mes de enero de 2009 el cargo de secretario de organización de la Comisión Ejecutiva Federal de Izquierda Republicana (IR).

 

La revista "Política" fue fundada por Manuel Azaña y Marcelino Domingo en el año 1935, durante la II República, por lo que durante este año 2010 cumplirá su 75 aniversario de existencia. Actualmente la periodicidad de publicación de la revista es trimestral, aunque durante la etapa de la República tuvo una periodicidad diaria. Para conmemorar esta efemérides está prevista la publicación de un número extraordinario que reproducirá el primer ejemplar de 1935.

 

Además de publicarse en papel, la revista puede consultarse en la página web de Izquierda Republicana (IR), ubicada en la siguiente dirección: www.izqrepublicana.es

 

Javier Casado Arboniés sustituye en el cargo al hasta ahora director Isabelo Herreros Martín-Maestro.

 

 

Izquierda Republicana (IR) amb Europa Laica.

 

Albacete, 7 de febrer del 2010.- El dissabte dia 6 de febrer del 2010, en la ciutat d'Albacete, va tindre lloc la trobada estatal de l'organització Europa Laica. A la trobada va ser invitada Izquierda Republicana (IR), així com altres organitzacions de tota Espanya, entre les que cal destacar a Izquierda Unida, Esquerra Republicana de Catalunya i PSOE.

 

Per Izquierda Republicana (IR) van estar presents Pablo Rodríguez Cortés, president federal, i els membres de la Comissió Executiva Federal Javier Casado Arboníes (secretari d'organització) i Mabel Sicluna LLetget.

 

En el saló d'actes de l'Ateneu Albacetense i davant de més de 150 persones, Pablo Rodríguez Cortés, president federal d'Izquierda Republicana (IR) va exposar la posició del partit favorable a la reforma constitucional en el sentit d'instaurar un Estat republicà i laic, així com també a la necessitat denunciar l'actual acord existent entre la Santa Seu i l'Estat espanyol atés que proporciona injustament enormes privilegis socials, polítics i econòmics per a l'Església catòlica espanyola.

 

Izquierda Republicana (IR) con Europa Laica.

 

Albacete, 7 de febrero de 2010.- El sábado día 6 de febrero de 2010, en la ciudad de Albacete, tuvo lugar el encuentro estatal de la organización Europa Laica. Al encuentro fue invitada Izquierda Republicana (IR), así como otras organizaciones de toda España, entre las que cabe destacar a Izquierda Unida, Esquerra Republicana de Catalunya y PSOE.

 

Por Izquierda Republicana (IR) estuvieron presentes Pablo Rodríguez Cortés, presidente federal, y los miembros de la Comisión Ejecutiva Federal Javier Casado Arboníes (secretario de organización) y Mabel Sicluna LLetget.

 

En el salón de actos del Ateneo Albacetense y ante más de 150 personas, Pablo Rodríguez Cortés, presidente federal de Izquierda Republicana (IR) expuso la posición del partido favorable a la reforma constitucional en el sentido de instaurar un Estado republicano y laico, así como también a la necesidad de denunciar el actual acuerdo existente entre la Santa Sede y el Estado español dado que proporciona injustamente enormes privilegios sociales, políticos y económicos para la Iglesia católica española.

 

 

Elx: Alcalde Vicente Sansano Fenoll.

 

València 7 de febrer de 2010 (ATP) .- El partit Izquierda Republicana (IR) en el País Valencià abona la sol·licitud formulada pel Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano en el sentit que per l'Ajuntament d'Elx es procedisca a designar al nou jardí-parc d'Altabix amb el nom de "Alcalde Vicente Sansano Fenoll" donada la seua condició de mecenes i benefactor de la població d'Elx.

 

En aquest sentit s'ha dirigit a l'Alcalde d'Elx la Comissió Executiva d'Izquierda Republicana (IR) en el País Valencià.

 

 

Elx: Alcalde Vicente Sansano Fenoll.

 

Valencia 7 de febrero de 2010 (ATP).- El partido Izquierda Republicana (IR) en el País Valencià respalda la solicitud formulada por el Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano en el sentido de que por el Ayuntamiento de Elx se proceda a designar al nuevo jardín-parque de Altabix con el nombre de "Alcalde Vicente Sansano Fenoll dada su condición de mecenas y benefactor de la población de Elx.

 

En este sentido se ha dirigido al Alcalde de Elx la Comisión Ejecutiva de Izquierda Republicana (IR) en el País Valencià.

 

 

Izquierda Republicana (IR) en l´XI Congrés del PCPV.

 

València 23 de gener de 2010 (ATP).- Pablo Rodríguez Cortés, President federal d'Izquierda Republicana (IR), atenent la invitació cursada des del Partit Comunista del País Valencià va acudir el dissabte dia 23 de gener del 2010 a la sessió d'obertura de l'XI Congrés celebrada en el saló d'actes del sindicat Comissions Obreres a València.

 

En el transcurs de la sessió d'obertura del Congrés de les i els comunistes valencians, el President federal d'Izquierda Republicana (IR) va destacar: "queda clar que el PCE està construint República per al futur del nostre País, tot això amb l'objectiu d'aprofundir en la Llibertat, la Igualtat i la Solidaritat. En aquest camí el PCE es trobarà sempre amb Izquierda Republicana (IR), que no càpia el menor dubte d'això."

 

Pablo Rodríguez va acabar la seua intervenció animant al PCPV a aconseguir la III República.

 

 

Izquierda Republicana (IR) en el XI Congreso del PCPV.

 

Valencia, 23 de enero de 2010 (ATP).- Pablo Rodríguez Cortés, Presidente federal de Izquierda Republicana (IR), atendiendo la invitación cursada desde el Partido Comunista del País Valencià acudió el sábado día 23 de enero de 2010 a la sesión de apertura del XI Congreso celebrada en el salón de actos del sindicato Comisiones Obreras en Valencia.

 

En el transcurso de la sesión de apertura del Congreso de las y los comunistas valencianos, el Presidente federal de Izquierda Republicana (IR) destacó: "queda claro que el PCE está construyendo República para el futuro de nuestro País, todo ello con el objetivo de profundizar en la Libertad, la Igualdad y la Solidaridad. En este camino el PCE se encontrará siempre con Izquierda Republicana (IR), que no quepa la menor duda de ello."

 

Pablo Rodríguez terminó su intervención animando al PCPV a conseguir la III República.

 

 

 

 ¡ Enhorabona LLevant UD !

 

El Llevant UD celebra aquestos dies els seus primers cent anys. Un segle des que el Llevant FC i el Gimnàstic, les dos ànimes que residixen en el club de futbol i que es van fusionar després de la República, van iniciar els seus camins en paral·lel.

 

Un segle des que José Ballester Gozalvo, president d'Izquierda Republicana i de la Lliga Espanyola de Drets de l'Home, va donar a coneixer carta de naturalesa al club de futbol Llevant que ha il·lusionat a milers de valencians. El diari "El Pueblo" va fer  així la notícia: "La societat Llevant Football Club ha sigut legalment constituïda, formant la junta directiva els senyors següents: President: D. José Ballester Gozalvo; Vicepresident: D. Rafael Peset; Secretari: D. Francisco Hurtado; Vicesecretari-comptador: D. Gerardo Morales i Tresorer: D. Antonio Cardona. Era concretament el dilluns 6 de gener de 1909.

 

Cent anys d'existència i d'història que han convertit al Llevant UD en un gran equip de futbol tant a nivell valencià com a nivell de l'Estat espanyol.

 

ENHORABONA AFICIÓ DEL LLEVANT UD!.

 

 I QUE COMPLISCA MOLTS ANYS MÉS!.

 

 

¡ Enhorabuena Levante UD !

 

El Levante UD celebra estos días sus primeros cien años. Un siglo desde que el Levante FC y el Gimnàstic, las dos almas que residen en el club de futbol y que se fusionaron después de la República, iniciaron sus caminos en paralelo.

 

Un siglo desde que José Ballester Gozalvo, presidente de Izquierda Republicana y de la Liga Española de Derechos del Hombre,dió carta de naturaleza al club de futbol Levante que ha ilusionado a miles de valencianos. El diario El Pueblo dió así la noticia: "La sociedad Levante Football Club ha sido legalmente constituida, formando la junta directiva los siguientes señores: Presidente: D. José Ballester Gozalvo; Vicepresidente: D. Rafael Peset; Secretario: D. Francisco Hurtado; Vicesecretario-Contador: D. Gerardo Morales y Tesorero: D. Antonio Cardona. Era concretamente el lunes 6 de enero de 1909.

 

Cien años de existencia y de historia que han convertido al Levante UD en un gran equipo de futbol tanto a nivel valenciano como a nivel del Estado español.

 

¡ENHORABUENA AFICIÓN DEL LEVANTE UD!.

 

¡ Y QUE CUMPLA MUCHOS AÑOS MÁS!. 

 

 

Dies de Juliol.

 

Aquesta recent setmana de juliol es van complir diversos aniversaris d'esdeveniments històrics. La majoria dels mitjans de comunicació van recordar que fa 40 anys, el 16 d'aquell mes de juliol de 1969, l'Home va xafar la Lluna per primera vegada, segons la versió oficial majorment acceptada i difosa públicament. Potser, aquest recordatori de la carrera de l'espai haja enfosquit un tant altres efemèrides.

Juliol, a més de ser el sèptim mes del calendari, a banda de ser el mes de l'arribada al satèl·lit lunar i dels tancaments sagnants dels sanfermins pamplonesa -enguany suma'mment tràgica i qüestionats- és el mes del cruel començament de la guerra civil espanyola. Els dies 16, 17 i 18 de juliol de fa 73 anys,van resultar crucials i determinants per a la Història, ací en la 'pell de bou'.

Curiosament, set dècades i pic després, coincidixen els numerals d'eixes dates amb els dies. Aquell genèric i extensiu 18 de juliol de 1936 a Espanya quan les tropes colpistes es van sublevar en la zona peninsular -instaurat posteriorment com a festa nacional per la dictadura franquista- va caure dissabte, igual que ara. Aquell 16, inici a Melilla de la rebel·lió o colp militar que els seus partidaris van cridar 'alçament', va ser dijous, com el d'enguany 2009. El dia 17, quan va ser presa Ceuta pels rebels.

Tres dates històriques, doloroses per a molts espanyols defensors del règim llavors establit o 'vençuts' i enaltixment 'glorioses' per a altres que després van ser els vencedors en el poder més de 40 anys si bé d'aquestos, cada vegada van quedant menys protagonistes i nostàlgics partidaris.

Analitzar els per qués de la conspiració d'una part de l'oficialitat militar en 1936 i d'aquest colp-alçament, resultaria llarg i complex, necessitant gran extensió de pàgines.

No obstant, això no és obstacle perquè deixem de recordar l'empremta d'Armstrong en la superfície lunar i ens recordem -honrant això si- d'eixos tres fatídics dies de juliol, d'aquells 16,17 i 18 de 1936 amb la intenció d'extraure la lliçó moral, civicosocial i històrica que ens permeta superar el trauma que aquells fets encara tanquen, curant velles ferides i fent vot promesa o jurament que mai es repetisca quelcom semblant en el futur d'Espanya.

Però la seriosa investigació, lliure de prejuís partidistes i el record de com es van succeir els esdeveniments durant eixos dies de juliol haurien de servir per a desmitificar aspectes, alçar falsedats i ajustar veritats com les creences imposades pel franquisme que en les zones protagonistes en aquells 16, 17 i 18 de juliol -Canàries, Melilla, Tetuan, Ceuta- no va haver-hi reacció militar ni contraatac popular -quan sí que es van donar intents de rebuig i fins una temptativa fallida d'atemptat a Franco- contra els sublevats i molt menys que no van existir represàlies.

La quietud en els carrers ceutíes, per exemple, demostra que la població estava atemorida. I eixes més de 296 víctimes des de juliol de 1936 fins a 1944 són la prova que les tortures, empresonaments, assassinats, i afusellaments pels rebels contra els que no van secundar el colp sent lleials el govern legal i legítim del moment, van ser reals i verdaderes.

Juliol em porta el record d'uns dies que mai s'han de repetir. Recordar per a oblidar després. Recordar per a perdonar i tancar pàgina per sempre.
No més 16, 17 i 18 de juliol.
No més militars colps d'estat.

JOSEP ESTEVE RICO SOGORB.

 

Días de Julio.

Esta reciente semana de julio se cumplieron varios aniversarios de acontecimientos históricos. La mayoría de los medios de comunicación recordaron que hace 40 años, el 16 de aquel mes de julio de 1969, el Hombre pisó la Luna por primera vez, según la versión oficial mayormente aceptada y difundida públicamente. Quizá, este recordatorio de la carrera del espacio haya oscurecido un tanto otras efemérides también importantes aunque dolorosas sobre todo para los españoles.

Julio, además de ser el séptimo mes del calendario, aparte de ser el mes de la llegada al satélite lunar y de los encierros sangrientos de los sanfermines pamploneses -este año sumamemente trágicos y cuestionados- es el mes del cruel comienzo de la guerra civil española. Los días 16, 17 y 18 de julio de hace 73 años,resultaron cruciales y determinantes para la Historia, aqui en la 'piel de toro'.

Curiosamente, siete décadas y pico después, coinciden los numerales de esas fechas con los días. Aquel genérico y extensivo 18 de julio de 1936 en España cuando las tropas golpistas se sublevaron en la zona penínsular -instaurado posteriormente como fiesta nacional por la dictadura franquista- cayó sábado, igual que ahora. Aquel 16, inicio en Melilla de la rebelión o golpe militar que sus partidarios llamaron 'alzamiento', fue jueves, como el de este año 2009. El día 17, cuando fue tomada Ceuta por los rebeldes, resultó viernes, como hoy.

Tres fechas históricas, dolorosas para muchos españoles defensores del régimen entonces establecido o 'vencidos' y enaltecemente 'gloriosas' para otros que después fueron los vencedores en el poder más de 40 años si bien de éstos, cada vez van quedando menos protagonistas y nostálgicos partidarios.

Analizar los por qués de la conspiración de una parte de la oficialidad militar en 1936 y de este golpe-alzamiento, resultaría largo y complejo, necesitando gran extensión de páginas.

No obstante, ello no es óbice para que dejemos de recordar la huella de Armstrong en la superficie lunar y nos acordemos -honrando eso si- de esos tres fatídicos días de julio, de aquellos 16,17 y 18 de 1936 con la intención de extraer la lección moral, cívico-social e histórica que nos permita superar el trauma que aquellos hechos aún encierran, curando viejas heridas y haciendo voto promesa o juramento de que jamás se repita algo similar en el futuro de España.

Pero la seria investigación, libre de prejuicios partidistas y el recuerdo de cómo se sucedieron los acontecimientos durante esos días de julio deberían servir para desmitificar aspectos, levantar falsedades y ajustar verdades como las creencias impuestas por el franquismo de que en las zonas protagonistas en aquellos 16, 17 y 18 de julio -Canarias, Melilla, Tetuán, Ceuta- no hubo reacción militar ni contraataque popular -cuando sí que se dieron intentos de rechazo y hasta una intentona fallida de atentado a Franco- contra los sublevados y mucho menos que no existieron represalias.

La quietud en las calles ceutíes, por ejemplo, demuestra que la población estaba atemorizada. Y esas más de 296 víctimas desde julio de 1936 hasta 1944 son la prueba de que las torturas, encarcelamientos, asesinatos, y fusilamientos por los rebeldes contra quienes no secundaron el golpe siendo leales al gobierno legal y legítimo del momento, fueron reales y verdaderas.

Julio me trae el recuerdo de unos días que nunca se han de repetir. Recordar para olvidar después. Recordar para perdonar y cerrar página para siempre.
No más 16, 17 y 18 de julio. No más militares golpes de estado.

JOSEP ESTEVE RICO SOGORB.

 

EL FÒRUM DELS REPUBLICANS D'ESQUERRA S'INTEGRA EN IZQUIERDA REPUBLICANA (IR).

 

València 1 d'Abril del 2009 (Agència Tricolor de Premsa).- En el matí del dia de hui han comparegut en roda de premsa davant dels diferents mitjans de comunicació Pablo Rodríguez, president de l'executiva federal d'Izquierda Republicana (IR), José Miguel Sebastián i Miguel Ángel Domenech del Fòrum dels Republicans d'Esquerra.

 

En la roda de premsa tant Sebastián com Domenech han donat a conéixer un comunicat del Fòrum en què, entre altres consideracions, saluden l'acord entre Izquierda Unida (IU) i Izquierda Republicana (IR) per a concórrer junts a les properes eleccions europees, com un avanç en el procés de refundació republicana de l'esquerra i manifesten el seu propòsit d'integrar-se en Izquierda Republicana (IR) per a “treballar junts en la construcció d'un nou subjecte polític de l'esquerra capaç de ser un instrument eficaç contra l'ultraliberalisme econòmic i cultural dominant i que oferisca a la ciutadania projectes transformadors inspirats en les tradicions teòriques del republicanisme democràtic i del socialisme, enriquides per les experiències innovadores dels nous moviments feministes, pacifistes i ecologistes”.

 

D'altra banda, Pablo Rodríguez president de l'executiva federal d'Izquierda Republicana (IR) ha donat a conéixer un manifest per al 14 d'abril del 2009 que acaba amb les paraules següents: “República és el llenguatge i el missatge que s'eleva hui com aquell 14 d'abril de 1931 i com sempre ha sigut: l'esperança històrica del poble i l'atreviment de la democràcia. Per això, Izquierda Republicana (IR) invita a totes i a tots a participar en un moviment obert a la deliberació dels que creiem en la República i en el republicanisme com a llengua comuna dels demòcrates i l'esquerra en l'Estat espanyol.”

 

Rodríguez ha comunicat també el suport d'Izquierda Republicana (IR) a diversos actes programats per diferents entitats, com la Plataforma 14 d'abril per la III República, amb motiu de l'aniversari de la proclamació de la República en 1931.

 

EL FORO DE LOS REPUBLICANOS DE IZQUIERDA SE INTEGRA EN IZQUIERDA REPUBLICANA (IR).

 

Valencia 1 de Abril de 2009 (Agencia Tricolor de Prensa).- En la mañana del día de hoy han comparecido en rueda de prensa ante los diferentes medios de comunicación Pablo Rodríguez, presidente de la ejecutiva federal de Izquierda Republicana (IR), José Miguel Sebastián y Miguel Ángel Domenech del Foro de los Republicanos de Izquierda.

 

En la rueda de prensa tanto Sebastián como Domenech han dado a conocer un comunicado del Foro en el que, entre otras consideraciones, saludan el acuerdo entre Izquierda Unida (IU) e Izquierda Republicana (IR) para concurrir juntos a las próximas elecciones europeas, como un avance en el proceso de refundación republicana de la izquierda y manifiestan su propósito de integrarse en Izquierda Republicana (IR) para “trabajar juntos en la construcción de un nuevo sujeto político de la izquierda capaz de ser un instrumento eficaz contra el ultraliberalismo económico y cultural dominante y que ofrezca a la ciudadanía proyectos transformadores inspirados en las tradiciones teóricas del republicanismo democrático y del socialismo, enriquecidas por las experiencias innovadoras de los nuevos movimientos feministas, pacifistas y ecologistas”.

 

Por otra parte, Pablo Rodríguez presidente de la ejecutiva federal de Izquierda Republicana (IR) ha dado a conocer un manifiesto para el 14 de abril de 2009 que termina con las siguientes palabras: “República es el lenguaje y el mensaje que se eleva hoy como lo fue aquel 14 de abril de 1931 y como siempre ha sido: la esperanza histórica del pueblo y el atrevimiento de la democracia. Por ello, Izquierda Republicana (IR) invita a todas y a todos a participar en un movimiento abierto a la deliberación de quienes creemos en la República y en el republicanismo como lengua común de los demócratas y la izquierda en el Estado español.”

 

Rodríguez ha comunicado también el apoyo de Izquierda Republicana (IR) a diversos actos programados por diferentes entidades, como la Plataforma 14 de abril por la III República, con motivo del aniversario de la proclamación de la República en 1931.

 

 

SOBRE MANUEL AZAÑA I NEGRIN...

 

- Fragments de l'article de Julián García Candau publicat en el diari Levante- El Mercantil Valencià de data 28 de desembre del 2008.

 

" Dos valencians, Juan Gregory de Valdés i Enrique Georgakopulos, van ser els hòmens de confiança del president de la República, Manuel Azaña i el president del Govern Juan Negrín, respectivament. Gregory va conservar la bandera republicana que va cobrir el fèretre d'Azaña i va ser el seu últim ajudant en el desterrament de Montauban. Georgakopulos va romandre al costat de Negrín fins al final de la guerra civil. Es van despedir a França, en l'exili.

(...)

Juan Gregory era oficial de la República i va estar fins a l'últim moment junt amb l'exiliat president en l'Hotel du Midi on va morir. A Azaña el tingueren que protegir perquè la vergonyant França Lliure del mariscal Petain, dominada pels nazis, no l'entregara a les autoritats franquistes, com havia fet amb Julián Zugazagoitia, el president LLuis Companys, Francisco Cruz Salido i el cunyat d'Azaña, Cipriano Rivas Cherif, l'únic dels quatre que no va ser afusellat.

Va ser l'ambaixador de Mèxic Lluïs I. Rodríguez qui va salvar a Azaña perquè va convertir les habitacions de l'Hotel du Midi en seu diplomàtica. Junt amb la senyora Dolores Rivas Cherif, qui va morir anys després exiliada a Mèxic, van estar, entre altres, el general Juan Hernández Saravia, el pintor Francisco Galícia i Juan Gregory, "guardaespatles" del president en paraules de la seua filla Lynda, qui va relatar com son pare era republicà fins a l'exageració.

(...)

Manuel Azaña no va confessar ni va combregar, com va pretendre la campanya mediàtica del moment, encara que si va conéixer el bisbe de la ciutat amb qui va conversar. Va morir a les 23,15 del 3 de novembre de 1940, encara que la data oficial es considera, en molts casos, el dia 4. L'enterrament va ser laic i el seu taüt, mentres va ser vetlat, va ser cobert amb la bandera republicana.

(...)

El sepeli d'Azaña, en hora primerenca perquè eixe mateix dia visitava la ciutat el mariscal Petain, no va ser com desitjaven les autoritats de Vichy perquè quatre mil republicans van acompanyar les restes del seu president fins al cementeri. Abans, alguns van depositar dins del fèretre les condecoracions guanyades durant la guerra.En el trajecte cap al cementeri el duel oficial del qual va presidir l'ambaixador mexicà i tot el seu cos consular, no va poder portar damunt la bandera. Li va ser col·locada la mexicana el que va servir l'ambaixador per a dir a les autoritats franceses que tal atropell seria una vergonya de què haurien de penedir-se. En el cementeri, retirada la bandera blanca, roja i verda sobre el fèretre van ser depositats roses, clavells i crisantems. Va ser un dia gris i plujós. Hui en Montauban és fàcil arribar al cementeri on reposa Azaña (...).Basta preguntar a qualsevol perquè de seguida saben que es tracta de mesié li president. Els habitants de la ciutat parlen d'ell amb gran respecte. El que no li van tindre els seus compatriotes dominats per Hitler, els que a un home que posseïa la Legió d'Honor francesa el van humiliar obligant a obrir el fèretre perquè ho examinaren un policia i un empleat de duanes.

La tomba té sempre flors, bandera tricolor, i en el frontal el dia que la vaig visitar, havia feta amb flors una quatribarrada.

(...)

 

 

SOBRE MANUEL AZAÑA Y NEGRIN...

 

- Fragmentos del artículo de Julián García Candau publicado en el diario Levante-El Mercantil Valenciano de fecha 28 de diciembre de 2008.

 

" Dos valencianos, Juan Gregory de Valdés y Enrique Georgakopulos, fueron los hombres de confianza del presidente de la República, Manuel Azaña y el presidente del Gobierno Juan Negrín, respectivamente. Gregory conservó la bandera republicana que cubrió el féretro de Azaña y fue su último ayudante en el destierro de Montauban. Georgakopulos permaneció al lado de Negrín hasta el final de la guerra civil. Se despidieron en Francia, en el exilio.

(...)

Juan Gregory era oficial de la República y estuvo hasta el último momento junto al exiliado presidente en el Hotel du Midi donde falleció. A Azaña lo tuvieron que proteger para que la vergonzante Francia Libre del mariscal Petain, dominada por los nazis, no lo entregara a las autoridades franquistas, como había hecho con Julián Zugazagoitia, el presidente LLuis Companys, Francisco Cruz Salido y el cuñado de Azaña, Cipriano Rivas Cherif, el único de los cuatro que no fue fusilado.

Fue el embajador de México Luís I. Rodríguez quien salvó a Azaña porque convirtió las habitaciones del Hotel du Midi en sede diplomática. Junto a doña Dolores Rivas Cherif, quien murió años después exiliada en México, estuvieron, entre otros, el general Juan Hernández Saravia, el pintor Francisco Galicia y Juan Gregory, "guardaespaldas" del presidente en palabras de su hija Lynda, quien relató como su padre era republicano hasta la exageración.

(...)

Manuel Azaña no confesó ni comulgó, como pretendió la campaña mediática del momento, aunque si conoció al obispo de la ciudad con quien conversó. Falleció a las 23,15 del 3 de noviembre de 1940, aunque la fecha oficial se considera, en muchos casos, el día 4. El entierro fue laico y su ataúd, mientras fue velado, fue cubierto con la bandera republicana.

(...)

El sepelio de Azaña, en hora temprana porque ese mismo día visitaba la ciudad el mariscal Petain, no fue como deseaban las autoridades de Vichy porque cuatro mil republicanos acompañaron los restos de su presidente hasta el cementerio. Antes, algunos depositaron dentro del féretro las condecoraciones ganadas durante la guerra.En el trayecto hacia el cementerio cuyo duelo oficial presidió el embajador mexicano y todo su cuerpo consular, no pudo llevar encima la bandera. Le fue colocada la mexicana lo que sirvió al embajador para decir a las autoridades francesas que tal atropello sería una vergüenza de la que tendrían que arrepentirse. En el camposanto, retirada la bandera blanca, roja y verde sobre el féretro fueron depositados rosas, claveles y crisantemos. Fue un día gris y lluvioso. Hoy en Montauban es fácil llegar al cementerio donde reposa Azaña (...).Basta preguntar a cualquiera porque enseguida saben que se trata de mesié le president. Los habitantes de la ciudad hablan de él con gran respeto. El que no le tuvieron sus compatriotas dominados por Hitler, quienes a un hombre que poseía la Legión de Honor francesa lo humillaron obligando a abrir el féretro para que lo examinaran un policía y un empleado de aduanas.

La tumba tiene siempre flores, bandera tricolor, y en el frontal el día que la visité, había hecha con flores una cuatribarrada.

(...)

 

 

ES VA DECLARAR REPUBLICÀ A VALÈNCIA...

 

Niceto Alcalà Zamora al proclamar-se la República va assumir la Direcció del Govern Provisional i al desembre de 1931 va ser elegit President de la República, càrrec que va ocupar fins que va ser cessat per les Corts al març de 1936. Es va exiliar a París, des d'on després de l'ocupació nazi fugiria en 1942 a Buenos Aires. No va voler tornar a Espanya durant la dictadura del general Franco, morint en Buenos Aires l'any 1949.

 

Va ser el diumenge 13 d'abril de 1930 quan Niceto Alcalà Zamora, catedràtic de dret processal i advocat de gran prestigi, va pronunciar un aclamat discurs en el desaparegut Teatre Apol·lo del carrer Juan d'Àustria de València en el que va retirar el seu suport i confiança a la monarquia i va propugnar la República.

 

Alcalà Zamora, en el seu discurs de set quarts d'hora en un Teatre Apol·lo ple fins a la bandera, va proclamar: " Nosaltres tenim el deure de dir que si a Espanya arriba a implantar-se la República, serà cada dia més avançada, cada dia més radical, tenint des del primer dia que progressar, començant a ser gradual en els avanços de la justícia social."

 

SE DECLARÓ REPUBLICANO EN VALENCIA...

 

Niceto Alcalá Zamora al proclamarse la República asumió la Jefatura del Gobierno Provisional y en diciembre de 1931 fue elegido Presidente de la República, cargo que ocupó hasta que fue cesado por las Cortes en marzo de 1936. Se exilió en París, desde donde tras la ocupación nazi huiría en 1942 a Buenos Aires. No quiso volver a España durante la dictadura del general Franco, muriendo en Buenos Aires en el año 1949.

 

Fue el domingo 13 de abril de 1930 cuando Niceto Alcalá Zamora, catedrático de derecho procesal y abogado de gran prestigio, pronunció un aclamado discurso en el desaparecido Teatro Apolo de la calle Don Juan de Austria de Valencia en el que retiró su apoyo y confianza a la monarquía y propugnó la República.

 

Alcalá Zamora, en su discurso de siete cuartos de hora en un Teatro Apolo lleno hasta la bandera, proclamó: " Nosotros tenemos el deber de decir que si en España llega a implantarse la República, será cada día más avanzada, cada día más radical, teniendo desde el primer día que progresar, empezando a ser gradual en los avances de la justicia social."

 

 

CONSTITUCIÓ I IMMOBILITAT...

 

La Carta Magna s'anomena Constitució perquè, en efecte, amb ella es constituïx políticament i jurídicament la nació per mitjà del traç de les línies mestres de la convivència. La Constitució, doncs, no sols definix a un país, sinó que només pot fer-ho, si es pretén democràtica, des d'un consens bàsic o acord general de mínims entre els seus habitants, per a la qual cosa estos han de poder expressar-se lliurement, sense intimidacions i en el curs d'un procés net i legal.

 

A Espanya, lamentablement, no va haver-hi eleccions a Corts Constituents, és a dir, no es va triar als que havien d'elaborar la Constitució, sinó que les sorgides d'unes eleccions convencionals es van posar a això sense estar facultades per a fer-ho. El debat es va substituir pel consens, açò és, per un tracte o complot entre personalitats, en tant que la societat, sense la menor presència política perquè se li havia desposseït brutalment d'ella feia quaranta anys per mitjà d'un colp militar, va haver d'assistir impotent, absent cal dir, al disseny del seu futur.

 

No estaria de més, ara que es commemoren els trenta anys de la Constitució que va vindre a consagrar la destrucció per Franco de l'anterior, la democràtica de 1931, recompondre la memòria del que verdaderament va ocórrer llavors, que no va ser sinó l'escamoteig de la restauració de la legitimitat democràtica en benefici de la supervivència de bona part del règim anterior, així com de les seues alifacs i insanitats.

 

El que es va proposar al poble espanyol, àvid de dignitat, de llibertat i de progrés després de les dècades ominoses, va ser o una monarquia parlamentària i partitocrática amb el rei designat per Franco o res, o això o el diluvi, per mitjà d'un referèndum en què, en puritat, no hi havia on triar. Aquella Constitució de circumstàncies és la mateixa que, intacta, ens regix hui, trenta anys després, aconseguint amb això el que ja llavors pareixia la seua màxima aspiració: la immobilitat.

 

Autor del text: Rafael Torres. Periodista.

 

CONSTITUCIÓN E INMOVILIDAD...

 

La Carta Magna se llama Constitución porque, en efecto, con ella se constituye política y jurídicamente la nación mediante el trazo de las líneas maestras de la convivencia. La Constitución, pues, no sólo define a un país, sino que sólo puede hacerlo, si se pretende democrática, desde un consenso básico o acuerdo general de mínimos entre sus habitantes, para lo cual éstos deben poder expresarse libremente, sin intimidaciones y en el curso de un proceso limpio y legal.

 

En España, lamentablemente, no hubo elecciones a Cortes Constituyentes, es decir, no se eligió a quienes debían elaborar la Constitución, sino que las surgidas de unas elecciones convencionales se pusieron a ello sin estar facultadas para hacerlo. El debate se sustituyó por el consenso, esto es, por un trato o conchabamiento entre personalidades, en tanto que la sociedad, sin la menor presencia política pues se le había despojado brutalmente de ella hacía cuarenta años mediante un golpe militar, hubo de asistir impotente, ausente cabe decir, al diseño de su futuro.

 

No estaría de más, ahora que se conmemoran los treinta años de la Constitución que vino a consagrar la destrucción por Franco de la anterior, la democrática de 1931, recomponer la memoria de lo que verdaderamente ocurrió entonces, que no fue sino el escamoteo de la restauración de la legitimidad democrática en beneficio de la supervivencia de buena parte del régimen anterior, así como de sus lacras e insanias.

 

Lo que se propuso al pueblo español, ávido de dignidad, de libertad y de progreso tras las décadas ominosas, fue o una monarquía parlamentaria y partitocrática con el rey designado por Franco o nada, o eso o el diluvio, mediante un referéndum en el que, en puridad, no había dónde elegir. Aquella Constitución de circunstancias es la misma que, intacta, nos rige hoy, treinta años después, logrando con ello lo que ya entonces parecía su máxima aspiración: la inmovilidad.

 

Autor del texto: Rafael Torres. Periodista.

 

 

INFANTICIDI EN SANTA CLARA DE VALÈNCIA...

 

La ferida més sangrant que va deixar la guerra civil va ser la dels milers de xiquets, fills de presos republicans, arrabassats dels seus pares per a ser reeducats en els principis del nacionalcatolicisme. En aquest sentit el jutge de l'Audiència Nacional, Baltasar Garzón, ha alertat que la dictadura franquista va poder haver propiciat la pèrdua d'identitat de milers de xiquets en la dècada dels anys 40.

 

L'historiador català Ricard Vinyes, professor de la Universitat de Barcelona, xifra en més de 42.000 els xiquets que van ser apartats dels seus pares entre els anys 1943 i 1954, per a ser tutelats per institucions públiques o religioses. El mateix Vinyes aclarix que la xifra podria ser major, ja que en cap Llibre de Registre de les 17 presons de dones (una d'elles la de Santa Clara a València) provincials i centrals es van anotar els fills de les preses. I això, a banda de ser absolutament il·legal, és el drama d'aquestos xiquets, perquè no se sap quants van entrar en les presons.

 

Vicente Muñiz i el seu germà José Antonio, van ser dos dels xiquets que van tindre la desgràcia que els seus pares moriren afusellats a Paterna el dia 5 d'abril de 1941. A continuació reproduïm algunes de les declaracions efectuades per Vicente Muñiz sobre la seua experiència personal com a xiquet en la presó de dones de Santa Clara a València on va estar presa política sa mare Águeda.

 

"Dormíem en el sòl, al costat de ma mare, en la cel·la hi havia moltes dones amb xiquets i deixaven encesa una llum pintada xicoteta que hi havia en el sostre per a poder anar a orinar durant la nit".

 

"Sempre em desorientava quan tornava d'orinar i ma mare em guiava amb la veu perquè no em perdera".

 

"La presó estava regentada per les monges de la Caridad de Santa Anna i Sant Joaquim, encara que aquelles monges de caritat no tenien res perquè ens tractaven a garrotada neta, el pal no se'l llevaven ni per a dormir."

 

"Les monges ens deien que els rojos érem de la pell del diable i ens obligaven a cantar tots els dies el Cara al Sol i Montañas Nevadas, i ens repetien sense parar que el Caudillo era el Salvador".

 

"Un dia va arribar un home dient que em volia adoptar un matrimoni que tenia molts diners i m'anava a pagar els estudis perquè em fera capellà, a la qual cosa jo em vaig negar en redó".

 

Vicente Muñiz mai oblidarà l'últim dia en què ell i el seu germà van veure els seus pares Amando Muñiz i Águeda Campos, afusellats a Paterna el 5 d'abril de 1941 per pertànyer al POUM després de ser condemnats en una farsa de juí sumaríssim. "Ma mare ens va dir, Pepe i Vicent, veniu, ens va llavar i ens va posar la millor roba que teníem. Un guàrdia ens va portar, un en una mà i l'altre en l'altra, a la Cárcel Model a veure mon pare. A l'obrir la cel·la, de tants presos que hi havia, diversos d'ells van caure cap al corredor. No podíem arribar al lloc en què estava mon pare, al fons de la cel·la, per la qual cosa els presos ens van alçar enlaire i nos van ser passant amb les mans per damunt dels seus caps fins on estava mon pare. Record que mon pare em va regalar un tros d'un llapis. I ja no vam tornar a veure més ni a mon pare ni a ma mare".

 

INFANTICIDIO EN SANTA CLARA DE VALENCIA...

 

La herida más sangrante que dejó la guerra civil fue la de los miles de niños, hijos de presos republicanos, arrebatados de sus padres para ser reeducados en los principios del nacionalcatolicismo. En este sentido el juez de la Audiencia Nacional, Baltasar Garzón, ha alertado de que la dictadura franquista pudo haber propiciado la pérdida de identidad de miles de niños en la década de los años 40.

 

El historiador catalán Ricard Vinyes, profesor de la Universidad de Barcelona, cifra en más de 42.000 los niños que fueron apartados de sus padres entre los años 1943 y 1954, para ser tutelados por instituciones públicas o religiosas. El mismo Vinyes aclara que la cifra podría ser mayor, puesto que en ningún Libro de Registro de las 17 prisiones de mujeres (una de ellas la de Santa Clara en Valencia) provinciales y centrales se anotaron los hijos de las presas. Y eso, aparte de ser absolutamente ilegal, es el drama de estos niños, pues no se sabe cuántos entraron en las cárceles.

 

Vicente Muñiz y su hermano José Antonio, fueron dos de los niños que tuvieron la desgracia de que sus padres murieran fusilados en Paterna el día 5 de abril de 1941. A continuación reproducimos algunas de las declaraciones efectuadas por Vicente Muñiz sobre su experiencia personal como niño en la prisión de mujeres de Santa Clara en Valencia donde estuvo presa política su madre Águeda.

 

"Dormíamos en el suelo, al lado de mi madre, en la celda había muchas mujeres con niños y dejaban encendida una luz coloreada pequeñita que había en el techo para poder ir a orinar por la noche".

 

"Siempre me desorientaba cuando volvía de orinar y mi madre me guiaba con la voz para que no me perdiera".

 

"La cárcel estaba regentada por las monjas de la Caridad de Santa Ana y San Joaquín, aunque aquellas monjas de caridad no tenían nada pues nos trataban a garrotazo limpio, el palo no se lo quitaban ni para dormir."

 

"Las monjas nos decían que los rojos éramos de la piel del diablo y nos obligaban a cantar todos los días el Cara al Sol y Montañas Nevadas, y nos repetían sin parar que el Caudillo era el Salvador".

 

"Un día llegó un hombre diciendo que me quería adoptar un matrimonio que tenía mucho dinero y me iba a pagar los estudios para que me hiciera cura, a lo que yo me negué en redondo".

 

Vicente Muñiz nunca olvidará el último día en el que él y su hermano vieron a sus padres Amando Muñiz y Águeda Campos, fusilados en Paterna el 5 de abril de 1941 por pertenecer al POUM tras ser condenados en una farsa de juicio sumarísimo. "Mi madre nos dijo, Pepe y Vicente, venid, nos lavó y nos puso la mejor ropa que teníamos. Un guardia nos llevó, uno en una mano y el otro en la otra, a la Cárcel Modelo a ver a mi padre. Al abrir la celda, de tantos presos que había, varios de ellos cayeron hacia el pasillo. No podíamos llegar al lugar en que estaba mi padre, al fondo de la celda, por lo que los presos nos levantaron en alto y nos fueron pasando con las manos por encima de sus cabezas hasta donde estaba mi padre. Recuerdo que mi padre me regaló un trozo de un lápiz. Y ya no volvimos a ver más ni a mi padre ni a mi madre".

 

 

 

                                                                                                           

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

     

           

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                    

 

                                   

 

                                        

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Javier Casado Arboniés director de “Política”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pablo Rodríguez Cortés, Presidente Federal de Izquierda Republicana, interviene en la apertura del XI Congreso del Partit Comunista del País Valencià.

 

Pablo Rodríguez Cortés, President Federal d´Izquierda Republicana, durant la seua intervenció en la sessió d´obertura de l´XI Congrés del PCPV.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El Llevant UD complix cent anys.

 

El Levante UD cumple 100 años.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

De izquierda a derecha: Pablo Rodríguez (IR), José Miguel Sebastián y Miguel Angel Doménech del Foro de los Republicanos de Izquierda.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Manuel Azaña Diaz fundador de Izquierda Republicana (IR), Presidente del Gobierno y Presidente de la II República española.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

República.